Completeu el text que teniu a continuació (sobre el modernisme i l’evolució de l’obra de Rusiñol),afegint-hi els mots següents (els adjectius, si cal, en plural), dels quals us indiquem el nombre de vegades que apareixen:costumisme
(2), costumista (2), decadentista (1), esteticista (3), modernisme (3), noucentista (1), noucentista (1), realista (1), regeneracionista (3), simbolisme (1), simbolista (2).
El modernisme
És difícil fixar els límits del _ modernisme __. Se solen proposar aquestes dates:
· com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de l’Exposició Universal);
· com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament __noucentista__, comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).
El _modernisme_ té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’___esteticista___ (que té l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la _regeneracionista__.
Rusiñol, modernista?
Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter __costumista__, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.
A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del _simbolism__ per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals ___simbolistes____ –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.
L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del __modernisme___ (sense abandonar del tot el __costumisme___ vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat ___regeneracionista___ (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut ___esteticista____ (__Simbolista__ per la concepció simbòlica dels personatges i __decadentista__ per la visió del món que se’n desprèn).
Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes _esteticistes_ i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més _realista_ –amb l’inevitable regust __comunista__–, alguna d’escadussera de ressò __regeneracionista__ com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el _costumisme_ sense pal·liatius.
L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al __noucentisme__, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.
divendres, 23 de novembre del 2007
Activitat 1
A) Relacioneu els conceptes següents (tendències dins el modernisme) amb la seva explicació:
1.Art Total:
C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat
2.esteticisme:
D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).
3.regeneracionisme:
E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social.
4.simbolisme:
B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols
5.decadentisme:
A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc
1.Art Total:
C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat
2.esteticisme:
D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).
3.regeneracionisme:
E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social.
4.simbolisme:
B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols
5.decadentisme:
A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc
dijous, 22 de novembre del 2007
La Caputxeta Vermella
La Caputxeta va caminant pel bosc.
[...] La Caputxeta amb la seva bicicleta i cantant l'última canço de moda de la Rihana, va arribar a un bosc molt maco i molt frondós, però a l'entrada va trobar un soc i va caure en un basal de fang. En Baldufa, que era un gos molt llest, la va ajudar a sortir del basal i van seguir el camí a peu. Mentre la Caputxeta collia floretes es va trobar un noi que la va agafar i la va començar a petonejar les galtes. El noi que anava una mica passat de rosca la va confondre amb la seva germana! Aleshores la Caputxeta enfadada, confosa i espantada li donà una empenta que va fer que el noi caigues a terra i es fes mal amb una pedra. Un cop aixó ella i en Baldufa van sortir corrents pel bosc.
Lydia.
[...] La Caputxeta amb la seva bicicleta i cantant l'última canço de moda de la Rihana, va arribar a un bosc molt maco i molt frondós, però a l'entrada va trobar un soc i va caure en un basal de fang. En Baldufa, que era un gos molt llest, la va ajudar a sortir del basal i van seguir el camí a peu. Mentre la Caputxeta collia floretes es va trobar un noi que la va agafar i la va començar a petonejar les galtes. El noi que anava una mica passat de rosca la va confondre amb la seva germana! Aleshores la Caputxeta enfadada, confosa i espantada li donà una empenta que va fer que el noi caigues a terra i es fes mal amb una pedra. Un cop aixó ella i en Baldufa van sortir corrents pel bosc.
Lydia.
divendres, 16 de novembre del 2007
Solitud de victor català
Solitud
Novel·la de Caterina Albert i Paradís, "Víctor Català". Publicada en fulletons de vuit pàgines setmanals a la revista Joventut des del 19 de març de 1904 fins al 20 d'abril de 1905, tot i que el capítol final està datat al febrer de 1905. Els fulletons, relligats i amb una coberta dissenyada per Josep Triadó, conformen la primera edició, posada a la venda a l'agost de 1905.
L'obra se centra en el trasbals interior d'una dona, la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul i abúlic a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d'una ermita en una muntanya solitària i esquerpa. La insatisfacció la porta al desequilibri psíquic i emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l'amor, el sentiment maternal i l'emoció estètica que projecta en les relacions amb altres persones. Finalment la pròpia realització li suposa assumir la solitud.
Inspirada en un paisatge real, la muntanya ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que juntament amb el d'alguns personatges, sobretot el pastor i l'Ànima, és la base del simbolisme que teixeix l'obra. A aquest tret cal sumar-hi un estil ric en imatges i recursos, especialment comparacions i descripcions d'una gran plasticitat, i una llengua viva i expressiva. La llengua és particularitzada amb pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. És destacable, en aquest sentit, el personatge de Gaietà a qui la parla singularitza com a pastor provinent de les contrades altes del Pirineu i que domina l'art de la paraula.
Solitud, l'obra més universal de la narrativa modernista, admet més d'una lectura tal com demostren les interpretacions fetes des de la psicoanàlisi i de la crítica literària feminista. L'èxit d'aquesta novel·la, l'avalen, no solament la bona acceptació de la crítica des de la primera edició fins ara i el premi Fastenrath que obtingué l'any 1909, sinó també les nombroses edicions i les traduccions a set llengües.
Biografia de victor catala
Biografia
Víctor Català (l'Escala, 1869-1966). Pseudònim de Caterina Albert i Paradís. Filla d'una família de propietaris rurals. Visqué de la renda familiar al seu poble natal fins al 1904, que alternà l'Escala amb Barcelona. De formació autodidacta i dotada de gran sensibilitat, fou, des de petita, una gran lectora. Els coneixements que tenia d'italià i francès li permeteren ampliar les seves lectures. Viatjà per Europa, sobretot per Itàlia, cosa que incrementà la seva cultura. Féu temptatives com a escriptora des de molt jove, però no es donà a conèixer fins el 1898, essent premiada als Jocs Florals d'Olot pel monòleg La infanticida i el poema El llibre nou. Com a poeta publicà El cant dels mesos (1901) i El llibre blanc (1905). Com a autora de teatre escriví peces tràgiques, recollides als volums Quatre monòlegs (1902) i Teatre inèdit (1967). Però on realment excel·lí fou en el terreny de la narrativa. L'any 1902 publicà el primer recull, Drames rurals, sota el pseudònim de Víctor Català, cosa que provocà certa polèmica sobre un tipus de literatura massa crua, que s'agreujà quan es descobrí que sota el pseudònim s'amagava una dona. La seva narrativa es pot dividir cronològicament en tres etapes. La primera abasta els anys 1902 al 1907, durant el quals publicà Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), i la novel·la Solitud (1905). Després dels atacs dels noucentistes contra els modernistes, el 1918 reprèn la seva producció amb la novel·la Un film (3.000 metres), publicada el 1920, La mare Balena (1920), Marines (1928) i Contrallums (1930). La tercera etapa s'inicia després de la superació de la guerra i de la mort de la seva mare, amb Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). El conjunt de la seva obra narrativa correspon al que s'ha anomenat "naturalismerural" o "ruralisme".
divendres, 19 d’octubre del 2007
Poema De Vicent Andrès Estelles a Ovidi
de matinada arribaren a casa, com sempre feien, i em van
traure del llit on dormia amb la dona, i em varen
humiliar, acusant-me, i em van colpejar a un racó.
veig les venes de sang en els ulls, veig un puny!
penetraren vilment al reducte més íntim, i varen
agafar la meua dona pels cabells, l'arrossegaren
per terra, i no vaig poder fer res per ella, davant meu
ens humiliaren, destrossaren la nostra intimitat,
el nostre matrimoni. la filleta es despertà al seu llit.
em van treure de casa i van dur-me a una comissaria.
em feren retrets, acusacions que ja no recorde.
altre cop em varem pegar i em varen fer prendre un oli ricí.
a grapats m'arrancaven els cabells i les ungles dels peus.
només recorde, tombat a un racó,
el qui més manava i em pegava de sobte colps de peu.
vaig signar els papers. recorde la vara de ferro que em varen ficar pel cul.
recorde que em bevia la sang del meu rostre, i la pols.
no vull recordar-ho, ho vull oblidar,
però torna el vil pensament de la matinada de la meua detenció.
passaran els segles, i altres ho recordaran quan jo no ho recorde,
no existesca, i venjaran el meu nom,
mesclat amb els noms dels companys que més han sofert.
divendres, 5 d’octubre del 2007
Aqui posu un poema de Vicent Andres Estelles
titulat TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER...
espero que us agradi!!
titulat TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER...
espero que us agradi!!
TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER
Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.
divendres, 28 de setembre del 2007
Biografia
BiografiaVicent Andrés i Estellés (Burjassot, Horta 1924 - València 1993) Poeta. De família humil, fou aprenent de forner i d'orfebre, i mecanògraf. Becat, estudià, a l'Escola Oficial de Periodisme. Des del 1949 treballà al diari "Las Provincias" de València, i en fou redactor en cap. Poeta extraordinàriament prolífic i d'edició marcadament dispersa, corregia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix anomenava "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d'un continuat procés de reelaboració. Altres sèries en què aplegà alguns desl seus llibres són Cançoner i un vastíssim Mural del País Valencià, del qual publicà fragments a partir del 1978. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren Ciutat a cau d'orella (1953), La nit (1956), volum suscitat per la mort d'una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957, i L'amant de tota la vida (1966). Al començament dels anys setanta, l'aparició de Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971) premi Ausiàs Marc 1966; La clau que obrí tots els panys (1971), premi Diputació de València 1958; s'iniciaren el seu reconeixement i la seva popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l'edició de l'anomenada obra completa —Recomane tenebres (1972), premi Crítica Serra d'Or, Les pedres de l'àmfora (1974), Lletra d'Or i premi Crítica Serra d'Or, Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), premi Crítica Serra d'Or, Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990)—, que recull, segons el criteri de l'autor, part de la seva obra, ja publicada o, sobretot, inèdita. La seva expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al·ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel·les (El coixinet, 1988), obres teatrals, com els poemes escènics de l'Oratori del nostre temps (1978), guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988). Ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la medalla d'Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum. Des del 1973 es convoca, dins la Nit desl octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. La seva obra poètica continuà amb el llibre Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) i ha estat enregistrada en disc per C.Fonoll, P.Muñoz, M.del Mar Bonet, S.Arisa, J.Mira i L.Miquel. El 1993 rebé, a títol pòstum, la Medalla d'Or de belles arts del ministeri de cultura. L'editorial 3 i 4 publica el desè volum de l'obra poètica completa de Vicent Andrés i Estellés titulat Sonata d'Isabel. Edicions de la Guerra publica el llibre de Vicent Andrés Estellés titulat Estat d'excepció. L'editorial Barcanova publica el llibre de Vicent Andrés i Estellés titulat Antologia poètica , a cura de Glòria Mas. Edicions 62 publica un nou recull de poemes de Vicent Andrés i Estellés titulat Mare de terra. Vicent Andrés i Estellés rep la Medalla d'Or de les Belles Arts a títol pòstum, que concedeix el Ministeri de Cultura.
Vicent Andrés Estellés
Biografia
Vicent Andrés i Estellés (Burjassot, Horta 1924 - València 1993) Poeta. De família humil, fou aprenent de forner i d'orfebre, i mecanògraf. Becat, estudià, a l'Escola Oficial de Periodisme. Des del 1949 treballà al diari "Las Provincias" de València, i en fou redactor en cap. Poeta extraordinàriament prolífic i d'edició marcadament dispersa, corregia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix anomenava "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d'un continuat procés de reelaboració. Altres sèries en què aplegà alguns desl seus llibres són Cançoner i un vastíssim Mural del País Valencià, del qual publicà fragments a partir del 1978. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren Ciutat a cau d'orella (1953), La nit (1956), volum suscitat per la mort d'una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957, i L'amant de tota la vida (1966). Al començament dels anys setanta, l'aparició de Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971) premi Ausiàs Marc 1966; La clau que obrí tots els panys (1971), premi Diputació de València 1958; s'iniciaren el seu reconeixement i la seva popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l'edició de l'anomenada obra completa —Recomane tenebres (1972), premi Crítica Serra d'Or, Les pedres de l'àmfora (1974), Lletra d'Or i premi Crítica Serra d'Or, Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), premi Crítica Serra d'Or, Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990)—, que recull, segons el criteri de l'autor, part de la seva obra, ja publicada o, sobretot, inèdita. La seva expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al·ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel·les (El coixinet, 1988), obres teatrals, com els poemes escènics de l'Oratori del nostre temps (1978), guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988). Ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la medalla d'Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum. Des del 1973 es convoca, dins la Nit desl octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. La seva obra poètica continuà amb el llibre Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) i ha estat enregistrada en disc per C.Fonoll, P.Muñoz, M.del Mar Bonet, S.Arisa, J.Mira i L.Miquel. El 1993 rebé, a títol pòstum, la Medalla d'Or de belles arts del ministeri de cultura. L'editorial 3 i 4 publica el desè volum de l'obra poètica completa de Vicent Andrés i Estellés titulat Sonata d'Isabel. Edicions de la Guerra publica el llibre de Vicent Andrés Estellés titulat Estat d'excepció. L'editorial Barcanova publica el llibre de Vicent Andrés i Estellés titulat Antologia poètica , a cura de Glòria Mas. Edicions 62 publica un nou recull de poemes de Vicent Andrés i Estellés titulat Mare de terra. Vicent Andrés i Estellés rep la Medalla d'Or de les Belles Arts a títol pòstum, que concedeix el Ministeri de Cultura.
Vicent Andrés i Estellés (Burjassot, Horta 1924 - València 1993) Poeta. De família humil, fou aprenent de forner i d'orfebre, i mecanògraf. Becat, estudià, a l'Escola Oficial de Periodisme. Des del 1949 treballà al diari "Las Provincias" de València, i en fou redactor en cap. Poeta extraordinàriament prolífic i d'edició marcadament dispersa, corregia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix anomenava "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d'un continuat procés de reelaboració. Altres sèries en què aplegà alguns desl seus llibres són Cançoner i un vastíssim Mural del País Valencià, del qual publicà fragments a partir del 1978. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren Ciutat a cau d'orella (1953), La nit (1956), volum suscitat per la mort d'una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957, i L'amant de tota la vida (1966). Al començament dels anys setanta, l'aparició de Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971) premi Ausiàs Marc 1966; La clau que obrí tots els panys (1971), premi Diputació de València 1958; s'iniciaren el seu reconeixement i la seva popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l'edició de l'anomenada obra completa —Recomane tenebres (1972), premi Crítica Serra d'Or, Les pedres de l'àmfora (1974), Lletra d'Or i premi Crítica Serra d'Or, Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), premi Crítica Serra d'Or, Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990)—, que recull, segons el criteri de l'autor, part de la seva obra, ja publicada o, sobretot, inèdita. La seva expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al·ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel·les (El coixinet, 1988), obres teatrals, com els poemes escènics de l'Oratori del nostre temps (1978), guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988). Ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la medalla d'Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum. Des del 1973 es convoca, dins la Nit desl octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. La seva obra poètica continuà amb el llibre Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) i ha estat enregistrada en disc per C.Fonoll, P.Muñoz, M.del Mar Bonet, S.Arisa, J.Mira i L.Miquel. El 1993 rebé, a títol pòstum, la Medalla d'Or de belles arts del ministeri de cultura. L'editorial 3 i 4 publica el desè volum de l'obra poètica completa de Vicent Andrés i Estellés titulat Sonata d'Isabel. Edicions de la Guerra publica el llibre de Vicent Andrés Estellés titulat Estat d'excepció. L'editorial Barcanova publica el llibre de Vicent Andrés i Estellés titulat Antologia poètica , a cura de Glòria Mas. Edicions 62 publica un nou recull de poemes de Vicent Andrés i Estellés titulat Mare de terra. Vicent Andrés i Estellés rep la Medalla d'Or de les Belles Arts a títol pòstum, que concedeix el Ministeri de Cultura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)