Maria Merçè-Marçal

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini.

L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.

Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

Merçè Rodoreda

Filla única d'un matrimoni amant de les lletres, la seva infantesa va estar marcada per la figura del seu avi matern, Pere Gurguí, que li va inculcar un profund sentiment catalanista que la va acompanyar durant la resta de la seva vida. El 1928, i amb només vint anys, es va casar amb el seu oncle, Joan Gurguí, catorze anys més gran que ella, amb qui el 1929 va tenir Jordi, el seu únic fill.

El seu matrimoni va ser un fracàs. Rodoreda va buscar una vàlvula d'escapament que li permetés fugir d'una vida massa monòtona. Aquest escapament el va trobar en la literatura. Va començar col·laborant en diverses publicacions com La Veu de Catalunya, La Publicitat o Mirador. Va escriure també quatre novel·les que anys més tard va descartar, ja que les considerava fruit de la seva inexperiència. Només va salvar Aloma (1937). Tot i això, la va reescriure l'any 1969 convertint-la en una obra completament diferent.

En esclatar la Guerra Civil Espanyola, Rodoreda va col·laborar amb el Comissariat de propaganda de la Generalitat. L'any 1937 es va separar del seu marit.^[1]

L'any 1939 es va exiliar a França. Creia que l'exili seria per poc temps, i per això va deixar el seu fill a Barcelona, a càrrec de la seva mare, Montserrat Gurguí. Es va instal·lar, juntament amb altres intel·lectuals i escriptors catalans, a Roissy-en-Brie, a les rodalies de París, d'on va haver de fugir en esclatar la Segona Guerra Mundial. Després d'un llarg pelegrinatge per França, va marxar cap a Suïssa, en concret a la ciutat de Ginebra, juntament amb el seu company sentimental Armand Obiols, pseudònim del crític literari Joan Prat.

Fou en aquesta ciutat on va escriure la seva obra més aclamada, La plaça del Diamant (1962), considerada la novel·la més important de la narrativa catalana de postguerra. Ambientada en el barri barceloní de Gràcia, la novel·la explica la història de la Colometa, una dona com tantes d'altres a qui la guerra destrossà la vida i les il·lusions. La plaça del diamant és alhora una novel·la històrica, psicològica i de costums. De la seva època a Suïssa és també la novel·la El carrer de les Camèlies (Premi Sant Jordi 1966), el recull La meva Cristina i altres contes (1967) i les Flors de debò, de Viatges i flors.

El senyal vell (referència al protagonista de la novel·la de Hermann Hesse, Demian), xalet de Romanyà de la Selva on Rodoreda visqué de 1972 a 1980 i escrigué les seves darreres obres. (mapa)

L'any 1972 va tornar a Catalunya, després de la mort del seu company a Viena. S'instal·là a Romanyà de la Selva (Baix Empordà), al xalet de Carme Manrubia, juntament amb Susina Amat, totes dues amigues de l'època en la qual treballà al Comissariat de propaganda de la Generalitat . Allà va completar la seva novel·la més ambiciosa, Mirall trencat (1974) i el recull de contes Viatges i flors (1980).

La seva darrera novel·la, Quanta, quanta guerra... es va publicar l'any 1980. Aquest mateix any va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Aquell mateix any, Rodoreda abandonà el xalet de Manrubia en el qual havia produït les seves tres darreres obres i es traslladà a un petit xalet que s'havia pogut construir a Romanyà mateix, al costat del de Manrubia. Finalment, Mercè Rodoreda va morir a Girona víctima d'un càncer l'any 1983. Per voluntat pròpia, fou enterrada al cementiri de Romanyà de la Selva

activitat 2

Completeu el text que teniu a continuació (sobre el modernisme i l’evolució de l’obra de Rusiñol),afegint-hi els mots següents (els adjectius, si cal, en plural), dels quals us indiquem el nombre de vegades que apareixen:costumisme


(2), costumista (2), decadentista (1), esteticista (3), modernisme (3), noucentista (1), noucentista (1), realista (1), regeneracionista (3), simbolisme (1), simbolista (2).






El modernisme

És difícil fixar els límits del _ modernisme __. Se solen proposar aquestes dates:

· com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de l’Exposició Universal);

· com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament __noucentista__, comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).

El _modernisme_ té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’___esteticista___ (que té l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la _regeneracionista__.




Rusiñol, modernista?



Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter __costumista__, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.

A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del _simbolism__ per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals ___simbolistes____ –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.

L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del __modernisme___ (sense abandonar del tot el __costumisme___ vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat ___regeneracionista___ (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut ___esteticista____ (__Simbolista__ per la concepció simbòlica dels personatges i __decadentista__ per la visió del món que se’n desprèn).

Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes _esteticistes_ i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més _realista_ –amb l’inevitable regust __comunista__–, alguna d’escadussera de ressò __regeneracionista__ com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el _costumisme_ sense pal·liatius.

L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al __noucentisme__, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.

Activitat 1

A) Relacioneu els conceptes següents (tendències dins el modernisme) amb la seva explicació:




1.Art Total:

C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat



2.esteticisme:

D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).


3.regeneracionisme:

E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social.


4.simbolisme:

B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols




5.decadentisme:

A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc

La Caputxeta Vermella

La Caputxeta va caminant pel bosc.

[...] La Caputxeta amb la seva bicicleta i cantant l'última canço de moda de la Rihana, va arribar a un bosc molt maco i molt frondós, però a l'entrada va trobar un soc i va caure en un basal de fang. En Baldufa, que era un gos molt llest, la va ajudar a sortir del basal i van seguir el camí a peu. Mentre la Caputxeta collia floretes es va trobar un noi que la va agafar i la va començar a petonejar les galtes. El noi que anava una mica passat de rosca la va confondre amb la seva germana! Aleshores la Caputxeta enfadada, confosa i espantada li donà una empenta que va fer que el noi caigues a terra i es fes mal amb una pedra. Un cop aixó ella i en Baldufa van sortir corrents pel bosc.



Lydia.

Solitud de victor català

Solitud

Novel·la de Caterina Albert i Paradís, "Víctor Català". Publicada en fulletons de vuit pàgines setmanals a la revista Joventut des del 19 de març de 1904 fins al 20 d'abril de 1905, tot i que el capítol final està datat al febrer de 1905. Els fulletons, relligats i amb una coberta dissenyada per Josep Triadó, conformen la primera edició, posada a la venda a l'agost de 1905.

L'obra se centra en el trasbals interior d'una dona, la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul i abúlic a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d'una ermita en una muntanya solitària i esquerpa. La insatisfacció la porta al desequilibri psíquic i emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l'amor, el sentiment maternal i l'emoció estètica que projecta en les relacions amb altres persones. Finalment la pròpia realització li suposa assumir la solitud.

Inspirada en un paisatge real, la muntanya ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que juntament amb el d'alguns personatges, sobretot el pastor i l'Ànima, és la base del simbolisme que teixeix l'obra. A aquest tret cal sumar-hi un estil ric en imatges i recursos, especialment comparacions i descripcions d'una gran plasticitat, i una llengua viva i expressiva. La llengua és particularitzada amb pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. És destacable, en aquest sentit, el personatge de Gaietà a qui la parla singularitza com a pastor provinent de les contrades altes del Pirineu i que domina l'art de la paraula.

Solitud, l'obra més universal de la narrativa modernista, admet més d'una lectura tal com demostren les interpretacions fetes des de la psicoanàlisi i de la crítica literària feminista. L'èxit d'aquesta novel·la, l'avalen, no solament la bona acceptació de la crítica des de la primera edició fins ara i el premi Fastenrath que obtingué l'any 1909, sinó també les nombroses edicions i les traduccions a set llengües.