Filla única d'un matrimoni amant de les lletres, la seva infantesa va estar marcada per la figura del seu avi matern, Pere Gurguí, que li va inculcar un profund sentiment catalanista que la va acompanyar durant la resta de la seva vida. El 1928, i amb només vint anys, es va casar amb el seu oncle, Joan Gurguí, catorze anys més gran que ella, amb qui el 1929 va tenir Jordi, el seu únic fill.
El seu matrimoni va ser un fracàs. Rodoreda va buscar una vàlvula d'escapament que li permetés fugir d'una vida massa monòtona. Aquest escapament el va trobar en la literatura. Va començar col·laborant en diverses publicacions com La Veu de Catalunya, La Publicitat o Mirador. Va escriure també quatre novel·les que anys més tard va descartar, ja que les considerava fruit de la seva inexperiència. Només va salvar Aloma (1937). Tot i això, la va reescriure l'any 1969 convertint-la en una obra completament diferent.
En esclatar la Guerra Civil Espanyola, Rodoreda va col·laborar amb el Comissariat de propaganda de la Generalitat. L'any 1937 es va separar del seu marit.[1]
L'any 1939 es va exiliar a França. Creia que l'exili seria per poc temps, i per això va deixar el seu fill a Barcelona, a càrrec de la seva mare, Montserrat Gurguí. Es va instal·lar, juntament amb altres intel·lectuals i escriptors catalans, a Roissy-en-Brie, a les rodalies de París, d'on va haver de fugir en esclatar la Segona Guerra Mundial. Després d'un llarg pelegrinatge per França, va marxar cap a Suïssa, en concret a la ciutat de Ginebra, juntament amb el seu company sentimental Armand Obiols, pseudònim del crític literari Joan Prat.
Fou en aquesta ciutat on va escriure la seva obra més aclamada, La plaça del Diamant (1962), considerada la novel·la més important de la narrativa catalana de postguerra. Ambientada en el barri barceloní de Gràcia, la novel·la explica la història de la Colometa, una dona com tantes d'altres a qui la guerra destrossà la vida i les il·lusions. La plaça del diamant és alhora una novel·la històrica, psicològica i de costums. De la seva època a Suïssa és també la novel·la El carrer de les Camèlies (Premi Sant Jordi 1966), el recull La meva Cristina i altres contes (1967) i les Flors de debò, de Viatges i flors.
L'any 1972 va tornar a Catalunya, després de la mort del seu company a Viena. S'instal·là a Romanyà de la Selva (Baix Empordà), al xalet de Carme Manrubia, juntament amb Susina Amat, totes dues amigues de l'època en la qual treballà al Comissariat de propaganda de la Generalitat . Allà va completar la seva novel·la més ambiciosa, Mirall trencat (1974) i el recull de contes Viatges i flors (1980).
La seva darrera novel·la, Quanta, quanta guerra... es va publicar l'any 1980. Aquest mateix any va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Aquell mateix any, Rodoreda abandonà el xalet de Manrubia en el qual havia produït les seves tres darreres obres i es traslladà a un petit xalet que s'havia pogut construir a Romanyà mateix, al costat del de Manrubia. Finalment, Mercè Rodoreda va morir a Girona víctima d'un càncer l'any 1983. Per voluntat pròpia, fou enterrada al cementiri de Romanyà de la Selva
